La defensa noviolenta dels drets civils i polítics (Acte d’homenatge a Raül Romeva)

La defensa noviolenta dels drets civils i polítics 

Intervenció feta en l’acte d’homenatge a Raül Romeva

Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna

3 de maig de 2018

 

“Sota un govern que empresona algú injustament, el lloc adequat per a un home just també és la presó.” (Henry David Thoreau)

El Raül i tots els altres presos i exiliats són persones justes, que estan a la presó o a l’exili per coherència, per resistir un estat que empresona persones justes, per no resignar-se a viure en la injustícia.

 

La resistència

Per parlar de noviolència, la resistència és una paraula clau.

Si la violència implica la voluntat de fer mal per doblegar la voluntat de l’altre, la noviolència implica resistir el mal sense doblegar-se i sense fer mal.

Entre la capacitat de fer mal i la capacitat de resistir sempre acabarà prevalent la capacitat de resistir.

“Hi ha dues forces al món, la força de l’espasa i la força de l’esperit. La força de l’esperit acabarà sempre vencent la força de l’espasa.” Paradoxalment, aquesta frase tan lúcida és de Napoleó.

Però per resistir cal molta més força que per fer mal, per construir cal molta més energia que per destruir. Però és una força diferent. Gandhi ho deia així: “La força no prové de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable.”

Per exercir la violència només cal capacitat física, “la força de l’espasa” i moltes vegades és símptoma de feblesa i de fragilitat interior.

Per practicar la noviolència cal “la força de l’esperit”, una voluntat indomable, una gran fortalesa interior. El Raül i tots els altres companys i companyes presos o exiliats ens en donen exemple.

 

La no-passivitat

Però resistència no vol dir aguantar-se sense més, no vol dir passivitat. La noviolència és abans de tot no-passivitat.

La noviolència implica també un combat, una lluita contra el mal, però sense fer mal, encara més sense voler mal.

Aquesta lluita compta amb instruments poderosíssims. Alguns de més suaus i convencionals (peticions, diàleg, denúncia pública, protesta, manifestacions…) i altres de més contundents, com la desobediència i la no-col·laboració. Aquests, si estan al servei d’una causa justa i si compten amb una base social suficient, són imbatibles.

Tot poder necessita del consentiment dels ciutadans per mantenir-se. I no solament del consentiment sinó de la col·laboració! Ja al segle XVI, Étienne de La Boétie, parlava de “la servitud voluntària”. “El que obeeix manté al qui mana”, deia un cartell dels primers objectors.

No hi ha llei que resisteixi una desobediència massiva. No hi ha poder, ni Estat sense la col·laboració de molts ciutadans (per exemple impostos, funcionaris…). Ens cal prendre consciència del poder que tenim com a ciutadans. De ben segur aquesta consciència ha crescut en els darrers mesos.

Naturalment la desobediència i la no col·laboració sempre són il·legals, sinó no hi ha desobediència. Però il·legal no vol dir il·legítim. Al contrari, a vegades pot ser un imperatiu moral, com ens recorden tots els clàssics de la noviolència. La desobediència a una llei injusta és una obligació moral, igual que l’obediència a les lleis justes.

Cal diferenciar, però, entre il·legal, delictiu i violent. S’ha jugat abusivament amb aquesta confusió, fent passar tota desobediència per violència, delicte, sedició, rebel·lió i fins i tot terrorisme.

El noviolent, conscient que no fa res de què avergonyir-se, no s’amaga mai. La força del seu gest rau en que està disposat a rebre un càstig pel seus actes. No busca el càstig, però la por del càstig no el fa canviar de camí. Vèncer la por ens fa lliures i imparables.

Si arriba el càstig, aquest, paradoxalment, reforça el penat i afebleix el repressor, perquè el posa en evidència davant dels altres, però també i sobretot, davant d’ell mateix. Ho deia ben clarament el Raül en el seu article aparegut a l’ARA el 17 d’abril. En transcric alguns fragments:

 “La nostra presó ha de servir per mostrar la feblesa d’un projecte democràtic fallit i d’un Estat amb importants deficiències jurídiques i, sobretot, polítiques.”

“La nostra presó evidencia la deriva que està prenent la resposta judicial a la qüestió catalana, que no és ni de bon tros la que hauria d’adoptar una democràcia sana.”

“La presó és un instrument per evidenciar a tot demòcrata que no és acceptable la manipulació que s’està fent del dret penal per reprimir una ideologia.”

I en un sentit una mica diferent:

“La meva, la nostra presó, ha de servir a tots els demòcrates per perdre la por a denunciar i a no acceptar aquests excessos i els perills que comporten.”

Efectivament Raül, el vostre càstig, no buscat ni desitjat, però tampoc defugit, ens fa més forts. No, per això, caurem en la temptació de provocar més presos i més repressió. Però la por a la repressió no ens pot fer renunciar als drets democràtics fonamentals. Hem de seguir endavant, construint una nova realitat, encara que ara no sigui del tot possible, encara que ens costi haver de resistir més repressió. Construir allò que sabem just és la millor forma de lluita noviolenta. La construcció versus la destrucció, la noviolència versus la violència.

 

 

La força interior de la noviolència

Resistir, desobeir, construir necessita d’una gran força interior.

Si la noviolència és només no-violència (amb guionet), és a dir, si només  és una estratègia que exclou l’ús de la violència, perd molta de la seva capacitat transformadora. La noviolència és com un iceberg, només una desena part emergeix (la no-violència, l’acció no-violenta), però nou desenes parts estan submergides, són la força interior.

Difícil de descriure, i més en el temps que disposem, però n’apunto breument allò que em semblen les tres grans columnes:

  1. La Veritat.

En temps de postveritats, fake news, construcció de relats… defensar la veritat és imprescindible.

Ja sabem que Gandhi anomenava els seus “Buscadors de la Veritat”. Sense la Veritat no és possible construir res.

Quan la veritat es fa evident desarma. Per això és temuda i combatuda.

No ens conformem amb la part de la veritat que ens convé, obrim-nos, alcem la mirada, elevem-nos pel damunt de la nostra posició. La Veritat ens dóna la força de no sentir-nos amb la cua de palla, la seguretat de no haver d’amagar res, la tranquil·litat de jugar net.

  1. La Justícia

És el fruit de la Veritat. No es pot ser just des de l’error i menys des de l’engany i la mentida.

Hem de parlar de Justícia en un doble sentit:

  • Com a exigència ètica: La Justícia exigeix revoltar-se contra la injustícia. És la no-passivitat, no mirar cap a un altra banda. El primer pas és reaccionar (Gandhi deia que, si hagués de triar entre la passivitat i la violència, abans triaria la violència). Després haurem de modular, civilitzar, humanitzar la resposta. La noviolència no és un camí del mig, tebi, entre la passivitat i la violència, és una opció que va molt més enllà de la violència.
  • Com a Bé Comú. Cal trobar solucions, no victòries. La Justícia exigeix també els drets de l’altre. El Bé, o és comú, o no és Bé. No és cert que la meva llibertat acaba on comença la llibertat de l’altre. La meva llibertat, els meus drets, la meva dignitat i la llibertat, els drets i la dignitat dels altres, comencen i acaben junts. No puc lluitar per perjudicar l’altre, per guanyar-hi jo. No és lícit buscar el bé propi a costa del mal de l’altre. He de lluitar per construir una situació millor per a tots dos. Això és la Justícia, això és el Bé Comú. Això és noviolència.
  1. El respecte

Respecte per a totes les persones i sempre. Aquest és el principi ètic fonamental. Totes les persones són sempre dignes de respecte. La dignitat és inherent a la persona humana, com ens diu el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans.

El respecte ha de “civilitzar” la nostra revolta.

Però atenció! Ni totes les idees, ni encara menys totes les accions, han de ser respectades. Les idees i les accions que no respecten les persones no han de ser respectades i cal combatre-les.

Difícil equilibri: combatre les idees i les accions i respectar les persones.

La síntesi:

Necessitem la Justícia perquè ens fa rebutjar la passivitat. Però la Justícia sola, sense respecte, ens pot fer “justiciers”, violents i cruels.

Necessitem el respecte perquè ens fa rebutjar la violència. Però el respecte sol, sense l’exigència de la justícia, ens pot fer passius.

Arrelats en la Veritat, impulsats per la Justícia, humanitzats pel Respecte:  Seguirem resistint, seguirem lluitant, seguirem construint… i seguirem creixent, lliures d’odi i en pau.

 

La vostra presó ens fa més forts, però no la volem! Us volem lliures, us volem a casa, farem l’impossible per fer-ho possible.

I quan arribi aquest moment us recuperarem més savis, més forts, més lliures.

Raül, moltes gràcies a tu, i també a la teva família, per l’exemple, l’esforç, la generositat, i la coherència.

 

Antoni Soler Ricart

President de FundiPau

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en 3) Cursos, conferències, treballs. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*