El cercle infernal

El cercle infernal

(Publicat en castellà a la versió digital de EL PERIÓDICO, el 22 de desembre de 2016)

Males notícies: A Berlín un camió envesteix contra una fira de Nadal; resultat provisional 12 morts i 48 ferits. A Ankara l’ambaixador rus és tirotejat. Dos actes terribles i condemnables. Abans d’aquests n’hem viscut d’altres: Nova York, Londres, Madrid, París, Brussel·les, Niça, Estambul…

El terrorisme remou les entranyes de les nostres societats, desperta por, inseguretat , ràbia, impotència… Se’ns fa intolerable. Volem veure’l perseguit i severament penat. És inacceptable fins i tot mostrar alguna comprensió cap a les seves causes. Cap causa pot justificar fets com aquests. Ja n’hi ha prou!

A Síria portem 6 anys de guerra terrible. Les darreres setmanes tenim el focus posat sobre Alep, ciutat víctima de bombardejos terribles i indiscriminats. Milers i milers de víctimes. La guerra és terrible, ho sabem, però l’acceptem com un fet inevitable i per aquest motiu dediquem quantitats ingents de mitjans econòmics, tècnics i humans a preparar-la . Ningú parla de perseguir-la ni de penar-la.

El terrorisme a gran escala mai s’anomena terrorisme, sinó guerra. Amb això se’l vesteix d’una pàtina d’honorabilitat, fins i tot d’heroisme. Els mateixos que clamen amb tota la raó per unes víctimes innocents de l’odi i el ressentiment, són ells mateixos capaços de provocar-ne milers, des d’una distància asèptica, en nom dels interessos nacionals o de les raons d’estat. Putin, Erdogan, Assad… i abans Bush, Blair, Aznar… i abans tants d’altres. Acte terrorista o acte de guerra? Assassins o herois? On posem la frontera?

El llenguatge no és neutral. Fem servir un o altre terme segons ens convé, segons la proximitat. Una cultura que justifica l’ús de la violència, encara que sigui només en determinades circumstàncies, està condemnada a aquesta ambigüitat. Tota violència genera terror, però només de la violència dels altres en diem terrorisme. Com en diem de la nostra? Mentrestant l’una alimenta l’altra i l’altra l’una. Estan encantades de conèixer-se, encantades de justificar-se mútuament.

I més encantats estan encara aquells que, sense patir ni l’un ni l’altre, es fan rics amb el pornogràfic negoci de les armes que els alimenta a tots dos.

Més encantats aquells que en aquest fets justifiquen les seves idees xenòfobes, excloents, propagadores de l’odi. Ells, al contrari d’allò que prometen, no fan més que augmentar les tensions, els ressentiments i els odis i, en conseqüència, el risc de més violència.

Un cercle infernal: odi-violència-odi- violència-odi… Fins quan? N’aprendrem algun cop?

Les víctimes de tot plegat: els de sempre, els més febles, els que estan sota les bombes o sota les rodes del camió, els que fugen de tanta crueltat i que cada vegada veuen més difícil ser acollits per unes societats porugues i tancades, els que ja viuen entre nosaltres i que són vistos com a enemics potencials.

Hem de començar decididament a trencar aquest cercle.

 

Antoni Soler Ricart

President de FundiPau

Aquesta entrada ha esta publicada en 2) Reflexions en el camí. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*