Algunes certeses sobre les relacions Catalunya-Espanya

En les relacions entre Catalunya i Espanya, hi ha dos conflictes nuclears que són l’origen de tots els altres:

1) El marc legal espanyol no reconeix la sobirania de Catalunya per decidir el seu futur i l’estat no sembla gens disposat a canviar-lo en aquest punt. Per tant, Catalunya, part minoritària de l’estat, està legalment sotmesa a la voluntat del conjunt d’Espanya, sense dret a decidir per si sola el seu futur.

2) A l’interior de la mateixa Catalunya conviuen diferents sensibilitats, diferents sentiments de pertinença, que fan percebre aquesta realitat de maneres diferents. Mentre uns se senten còmodes en aquest marc, encara que puguin aspirar a modificacions menys essencials, a altres la situació se’ls fa de molt mal suportar, se senten humiliats, menystinguts i maltractats per un estat que no senten com a propi.

Portem anys arrossegant aquests dos conflictes, de fet segles. Però en les darreres setmanes tot s’ha accelerat, estan passant moltes coses importants i greus. Encerts i errors d’uns i altres, provoquen airades reaccions. Cada fet és analitzat i valorat a partir de molts criteris. És fàcil que el soroll generat per tant debat ens faci perdre el sentit de la melodia, que el brancatge tan espès no ens deixi veure el bosc. Però la discussió sobre el detall, sobre l’encert o desencert de cada pas, no ens haurien d’impedir veure el sentit del conjunt.

En aquestes situacions, de gran complexitat i confusió, és convenient aixecar la mirada i retrobar algunes referències fonamentals, algunes certeses, que ens ajudin a orientar-nos. En transcric algunes que ho són per a mi.

1) El sentiment de pertinença forma part de la identitat de cada persona. Aquest sentiment és personal, lliure i indiscutible. No té cap sentit discutir sobre identitats o pertinences. Totes les identitats, tots els sentiments de pertinença són igualment dignes i respectables.

2) Aquest sentiment és molt poderós i condiciona en bona part els raonaments posteriors. Això fa molt difícil raonar i enraonar, perquè cadascú ho fa des dels seus legítims sentiments que no obeeixen a raons. Massa sovint el pensament és captiu del sentiment i del desig.

3) Totes les identitats necessiten sentir-se protegides i emparades per un estat que vetlli pel seu lliure desenvolupament. Les relacions entre persones i entre grups humans han de contemplar sempre aquesta dimensió, encara que no és l’única: economia, cultura, mitjans de comunicació, sistema educatiu, sanitat, etc., constitueixen un complex entramat que el sistema polític ha de procurar just, equilibrat i respectuós per a tothom, també per a les minories. Els diferents grups humans que conviuen en un territori, per poder conviure en pau, s’han de sentir tractats amb igual dignitat, sense superioritats ni dominis. Quan un grup humà se sent menystingut, maltractat o amenaçat per l’estat que l’hauria de protegir, sorgeix inevitablement un moviment secessionista.

4) La unitat de qualsevol grup humà, en qualsevol ordre de la vida, només pot estar fonamentada en la lliure adhesió a un projecte comú. Invocar l’obligació o la llei per mantenir la unitat, en el fons implica reconèixer que aquesta ja no hi és. La unitat per obligació no és unitat, és sotmetiment.

5) Per tant, paradoxalment, la unitat només es pot construir des del reconeixement del dret a la lliure autodeterminació de totes les parts. El fet que poques constitucions el recullin, no és més que una mostra de feblesa, de la poca confiança que els estats tenen en la lliure adhesió dels seus integrants. Ningú és ningú per obligar ningú a fer camí junts amb ningú. Si una part de qualsevol conjunt vol separar-se, l’altra part pot mirar de seduir-la, de convèncer-la, però no sé trobar, en cap cas, cap causa que justifiqui obligar-la a seguir junts. Partir d’aquest pressupòsit ens obliga a tenir cura de les relacions si volem mantenir viu el vincle.

6) Dir que la sobirania no es pot trossejar és una concepció molt poc democràtica de la convivència. Expressa una concepció del poder monolítica i de dalt a baix. Ben al contrari, la sobirania és essencialment fragmentària, perquè va de baix cap a dalt: la sobirania rau en les persones i són elles que lliurement deleguen una part d’aquesta sobirania a l’estat.

7) Per tant, la discussió sobre qui és subjecte polític per decidir i qui no ho és, no té cap sentit. És una fugida d’estudi per no afrontar els drets de les minories. Qualsevol grup humà que se’n senti és un subjecte polític, si està disposat a assumir madurament les conseqüències de la seva decisió. I si el grup humà està dividit en aquest sentiment, no se m’acut altra forma millor de dilucidar-ho que una consulta democràtica.

8) Quan una relació és tòxica, ho és per a les dues parts. Les relacions imposades, o de domini, d’abús, de dependència, de submissió, o parasitàries, són sempre relacions viciades, tòxiques, que embruteixen les dues parts i n’impedeixen el normal desenvolupament. Sanejar aquestes relacions és bo i necessari per a les dues parts, la dominadora i la dominada. L’alliberament de l’oprimit mai és contra l’opressor, sinó també a favor seu. Ambdues parts en surten beneficiades en alliberar-se d’una tensió que els mantenia encadenats i els força a iniciar un nou futur sobre unes bases més justes i més sòlides.

 

En aquests darrers dies estem assistint a un augment de la tensió, a una pèrdua de qualitat democràtica, a violacions de drets fonamentals, actuacions arbitràries… Tots aquests símptomes no fan més que confirmar l’existència d’aquestes relacions tòxiques entre Catalunya i Espanya. És evident, per tant, la necessitat de replantejar-les. És una gran oportunitat històrica per a tothom. Molts futurs són possibles, però tots passen pel respecte a totes les sensibilitats, pel reconeixement de totes les minories i per la llibertat per decidir sense que cap cuirassa inamovible ens empresoni.

Si Espanya només reconeix una Catalunya submisa i sotmesa, és una obligació moral trencar aquesta cadena i obtenir la llibertat per a l’una i per a l’altra. És una exigència de l’esperança en un futur construït sobre el respecte, la justícia i la llibertat.

 

Antoni Soler Ricart

President de FundiPau

Aquesta entrada ha esta publicada en 2) Reflexions en el camí. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*