Vull que les meves primeres paraules en aquest blog siguin per a l’Alfons. Ell ha estat per a mi un capdavanter, i no només en el treball per la pau, sinó en molts ordres de la vida. Sempre l’he sentit al davant i al costat. El seu llegat és immens. Sobre tot en profunditat. La seva pèrdua insubstituïble ha coincidit amb la represa de la meva activitat en la Fundació, després d’un temps en què les circumstàncies familiars me’n haguessin allunyat. Aquesta coincidència fa que em senti més estimulat si cal a aportar el meu humil bagatge a aquesta gegantina tasca de anar sembrant, regant i ajudant a créixer la cultura de pau i la noviolència, encara massa febles, en el camí de procurar una vida digna per a tothom.
Dues idees vull recordar, en aquest sentit, que tinc per originals de l’Alfons:
La primera: La violència és un residu del nostre passat animal que, com moltes altres coses, ha d’acabar essent superat per la cultura. Per això em sembla poc útil el debat sobre si la violència forma part de la naturalesa humana o no i per tant si podem aspirar a eradicar-la o no. També formen part de la naturalesa humana les malalties i no ens hi conformem. Si ens haguéssim conformat amb les limitacions que ens venen donades per la naturalesa, encara caminaríem de quatre potes, viuríem en cavernes, no haguéssim controlat el foc, ni hauríem desenvolupat l’art, ni la ciència, ni el pensament. La cultura consisteix justament a eixamplar els límits de la natura.
La segona: No he vist mai cap metge que renunciï a la seva feina perquè no pot acabar amb “la malaltia”. Qualsevol metge sap que, per molt que treballi i s’esforci, sempre hi haurà malalts i malalties. Però això no és motiu de desànim, sinó d’estímul per seguir treballant. Cada malalt guarit, cada teràpia nova trobada, cada malaltia eradicada és viscuda com un gran èxit que justifica el seu treball i la seva vocació. De la mateixa manera, l’argument que de violència sempre n’hi haurà, mai aconseguirà desanimar-nos ni fer-nos desistir del nostre esforç. Cada violència evitada, cada vida salvada, cada conflicte ben resolt, cada acord de limitació d’armament, cada estructura de pau consolidada, cada pas que dignifiqui la vida de les persones, cada petit progrés en la implantació de la cultura de pau, ens fa comprendre el valor d’allò que fem i ens reafirma en el compromís. L’aparició de nous conflictes i noves violències no fa més que confirmar-nos en la necessitat de continuar treballant.
Dues idees de l’Alfons que estan en l’origen de Fundipau i que emmarquen el sentit del nostre treball. Seguirem doncs tossudament.