9 de març de 2016
El que estem veient a Síria no és cap novetat. Ho hem vist abans a Iraq, Afganistan, Sudan, Rwanda, Bòsnia…
La guerra és la gran plaça dels horrors. A ella s’hi arriba després d’haver transitat carrers de perversitat i de dolor. En ella s’escenifica la gran orgia de perversitat i de dolor. I d’ella en surten noves avingudes de perversitat i de dolor.
Qualsevol guerra té un abans, un durant i un després; unes causes, un desenvolupament i unes conseqüències. En les tres etapes hi trobem immenses dosis de perversitat d’uns i de dolor d’uns altres.
Abans
A la guerra no s’hi arriba per casualitat, sinó per causalitat. Abans hi hagut immenses forces tensant la situació fins al límit del suportable, finals mal tancats d’anteriors conflictes, dolors i ressentiments, immensos negocis en joc, rivalitats pel control del poder, de les matèries primeres… No cal seguir enumerant-les: perversitat i dolor.
Durant
També durant la guerra trobem el gran negoci de les armes pornogràficament lucratiu per a alguns, mentre d’altres experimenten els extrems més grans de la crueltat. Allò que en les altres fases pot quedar més dissimulat, en la guerra és descarat. La guerra consisteix a fer tan mal com puguis a l’altre, de forma conscient, directament volguda, escrupolosament preparada. La culminació de la perversitat i del dolor.
Després
Les conseqüències de les guerres les sabem. Són insuportables. Ara veiem la immensa crisi dels refugiats, però ja hem perdut de vista la immensitat de mort i destrucció que aquests refugiats han deixat enrere. Immenses avingudes de dolor que surten d’aquesta plaça dels horrors.
Però d’aquesta plaça també en surten nous carrers de perversitat, immensos negocis que ja es van preparant per a la reconstrucció, immensos botins en forma de noves àrees de poder o de més segur accés a matèries primeres cobejades…
Fàcilment aquests carrers portaran a noves places… El dolor i la perversitat d’avui són el germen de l’horror del demà. Tanmateix no n’aprenem i tossudament hi tornem.
Però encara hi ha una cosa pitjor que aquest aquelarre de perversió d’uns i de sofriment d’uns altres: la terrible indiferència consentidora de molts que, parapetats en les petites comoditats, pors i interessos, miren cap a una altra banda.
Quin espectacle tan lamentable el dels dirigents de la Unió Europea, davant dels milers de refugiats que fugen d’aquella plaça infernal. Encara més lamentable les pressions que sobre ells fan alguns grups populistes i xenòfobs i algunes opinions públiques espantadisses, sovint manipulades per informacions tendencioses. La mateixa Europa que ha estat en l’origen d’alguns dels carrers que han desembocat en la crisi actual, ara gira la cara a l’allau d’éssers humans, volent resoldre amb un nou crim les conseqüències dels seus crims anteriors. La indiferència: el pitjor de tots els mals.
Per sort, a més de botxins, víctimes i espectadors indiferents, també apareix un quart grup d’actors en aquest terrible escenari: milers de persones, organitzacions, mitjans de comunicació… que trenquen la indiferència i s’erigeixen en protagonistes de la dignitat; gent, sovint ben humil, que posa a disposició els seus recursos per mitigar el dolor, per acollir, per acompanyar. Són aquells que mai accepten un “jo no hi puc fer res”. Són poderosos punts de llum en mig d’una gran foscor, fanals que il·luminen, focs que escalfen, sostres que resguarden, enmig de la ciutat de la ignomínia. Ells són els autèntics, els únics, constructors del futur, de futurs. Els altres els destrueixen.
A cadascú li toca escollir a quin grup s’apunta.
Antoni Soler Ricart