Fa ja una colla d’anys, van operar al meu sogre del cor. Va ser una operació difícil, a vida o mort, llarga i delicada. Afortunadament va anar molt bé. Quan li van donar l’alta, el meu sogre, que era un bon gurmet i li agradava molt la paella, en acomiadar-se del doctor li va preguntar: “Doctor, de tant en tant podré menjar una paelleta?” El metge, que a més d’excel·lent cirurgià era una excel·lent persona, li va respondre: “Manuel, clar que sí, s’ha d’harmonitzar la vida! Però el que sap greu, és que després d’una operació complicadíssima, en la que hi has posat molt (hores d’esforç, atenció i tensió) i molts mitjans tècnics i econòmics, al cap d’un temps, et torni a arribar el mateix pacient, altre cop amb el cor fet un nyap, igual o pitjor que abans, perquè no ha tingut cap cura i ha portat una vida desordenada i gens saludable.”
He tornat moltes vegades a aquesta reflexió. La darrera arran del procés de “desconfinament”. Per aturar l’escalada de la pandèmia, hem pagat un preu molt alt: milers de vides perdudes; l’esforç generós i sobrehumà de molts professionals de la sanitat i també d’altres activitats essencials, amb risc de la pròpia salut i vida; el sacrifici de tothom de quedar-nos tancats a casa moltes setmanes, per a força gent en unes condicions ben precàries; pèrdues econòmiques incalculables; negocis i comerços en fallida; activitats professionals aturades; persones sense feina i sense cap forma de vida possible; i un interminable etcètera.
Un cop aturada la multiplicació descontrolada de contagis, és normal mirar de recuperar-se. Ens cal harmonitzar la vida. Harmonitzar vol dir conjuminar harmònicament diferents elements, en aquest cas la seguretat sanitària, la necessitat econòmica, la salut mental… És comprensible que qui està en una situació econòmica més precària arrisqui una mica més per poder subsistir. Així, els negocis, comerços, empreses comencen a funcionar, alguns treballadors recuperen l’activitat, la mobilitat creix… encara que aquest augment de la relació social sabem que comporta alguns riscs.
Però el que sap greu és, que com el gas que surt a pressió d’una ampolla sacsejada, es desfermi la fal·lera per sortir, consumir, divertir-se, sense cap prudència. Hem vist proliferar festes, sortides en grup, barbacoes, revetlles, trobades familiars, platges atapeïdes, … sense distàncies ni mascaretes. Una febre acompanyada de la queixa constant per qualsevol limitació a una invocada llibertat, que és egoisme i insolidaritat. Amb aquestes conductes irresponsables, en poques setmanes estem a punt d’arruïnar tot aquell esforç que un preu tan alt ha costat. No sé si el personal sanitari podrà entomar una nova onada, ni si l’economia, ja molt tocada, ho podrà suportar.
No podem anar pel món com a adolescents, tancant els ulls al risc, pensant “jo no tinc por”, o “a mi no em passarà”, fiant-ho tot a les probabilitats més o menys grans o petites que em toqui. No tenim dret a fer-nos això els uns als altres, ni a ignorar l’altíssim preu pagat. No hi ha dret que mentre uns estan tornant a preparar amb urgència nous pavellons amb llits per poder atendre els afectats que els rebrots estan ja produint i uns altres estan angoixats per la por que una nova parada acabi d’arruïnar-los, encara hi hagi qui va rondinant amb l’única preocupació de si s’haurà de posar la mascareta per anar a la platja o pel carrer.
Quinze dies després de l’aixecament de l’estat d’alarma, comencem a recollir els fruits de tanta irresponsabilitat. Sembla que no n’hem après gaire i que més aviat, en lloc de corregir errors anteriors, volem recuperar-los amb escreix recuperant el temps perdut. Si no hem après una lliçó tan dura, estem condemnats a repetir curs.
Harmonitzem la vida, no la cremem.