No violència?… No-violència?… o Noviolència?
(Publicat a la Revista ESTRIS, n. 230, novembre/desembre 2019)
Què és la no-violència? D’entrada ja se’ns presenta un primer dubte: Com l’hem d’escriure? Quina de les tres formes és la correcta? Però al darrera d’aquests dubtes en la grafia hi ha dubtes i confusions de contingut. I és que la no-violència (aquesta és l’única forma que trobem als diccionaris) té un problema: la paraula que ha acabat escollida per expressar-la, ens diu el que no és, però no ens diu el que és. Aquesta forma negativa és font de molts mals entesos, ja que amb ella s’expressen significats i realitats ben diferents.
Un primer significat, el que d’entrada pot semblar més evident, és aquell que indica un rebuig a l’ús de la violència. No és poca cosa i tan de bo aquest primer pas el féssim els humans d’una manera ben generalitzada. Hi ha molts motius per rebutjar l’ús de la violència. Hauria de semblar-nos inacceptable fer mal a una altra persona per aconseguir allò que volem, per molt noble i just que sigui. Igual que se’ns fa inacceptable que algú ens faci mal per perseguir els seus objectius. Si acceptem la primera cosa també haurem d’acceptar la segona i això obre la porta a tots els disbarats i crueltats, fins a arribar a la bogeria inhumana de la guerra, les bombes nuclears o el terrorisme. Si acceptem que la fi justifica els mitjans estem abocats a la barbàrie.
Efectivament, l’horror als efectes de la violència ens pot portar a rebutjar-la. Però, a més d’aquest primer motiu essencial, n’hi ha d’altres d’estricte racionalitat per rebutjar-la. Faríem bé en adonar-nos que la violència és un criteri absurd d’afrontar els conflictes: Quina relació hi ha entre tenir més força i tenir més raó, o entre tenir més capacitat de causar mal i ser més just? L’ús de la violència pot ser una descàrrega de tensió o d’odi, però no té cap racionalitat per intentar resoldre els conflictes. Més aviat, si ens hi fixem bé, l’exhibició de força i d’agressivitat ens hauria de semblar ridícula i patètica. La violència no serveix per resoldre els conflictes, sinó per agreujar-los.
D’aquest rebuig a qualsevol acció de violència en podríem dir “no violència” i defineix allò que en diem el pacifisme, molt noble i lloable, però encara insuficient. Sabem que al marge dels actes de violència (en diem “violència directa”), hi ha moltes vegades situacions d’injustícia, d’abús o de violacions de drets humans que atempten contra la dignitat de persones o pobles (d’això en diem “violència estructural”) i que generen més sofriment que la mateixa violència directa. Si ens quedem només en el rebuig de la violència directa, sense cap alternativa, correm el risc d’esdevenir consentidors passius de les violències estructurals i del patiment que comporten. I la passivitat és encara més inacceptable que la violència. Per sort, hem descobert de la ma dels grans mestres, que no estem condemnats a escollir entre la passivitat i la violència. Davant de la injustícia flagrant, el primer pas és revoltar-se, no dissimular, rebutjar la passivitat. Però després ens cal civilitzar, racionalitzar, humanitzar aquesta revolta, cosa que no vol dir de cap manera reprimir-la o afeblir-la. A la revolta (rebuig de la passivitat) hi cal afegir el respecte per tot ésser humà (rebuig de la violència). No té sentit lluitar contra les violacions de drets humans violant els drets humans dels altres. La revolta sense respecte ens pot fer cruels i inhumans. El respecte sense revolta ens pot fer passius.
Quan ajuntem aquests dos rebuigs, entrem ja en un altre terreny que implica confrontació. És el terreny de la lluita no-violenta. Podríem dir que “no violència” + “no passivitat” = “no-violència”. Sobre aquestes bases s’han desenvolupat un munt de tècniques, de formes de lluita d’una gran potència i capacitat transformadora. Hi ha tot un escalat d’accions possibles, des de les més suaus a les més contundents: diàleg, negociació, denúncia pública, manifestacions, desobediència civil, no-cooperació, vagues, boicots, obstrucció… De cada una d’elles se’n podrien escriure moltes pàgines.
S’ha de dir que la lluita no-violenta és una elecció intel·ligent i, al marge de les consideracions ètiques indefugibles, és una molt bona opció estratègica, amb molts avantatges sobre l’opció violenta. La violència sempre és jutjada molt durament per l’opinió pública, desvia el debat i l’atenció, que es centren en la violència en lloc d’en l’objecte de la lluita, allunya la majoria de la població de la participació, estimula i justifica la repressió i acaba per reduir el problema a una qüestió d’ordre públic on el poder es sent molt més còmode. Pel camí de la violència, el poder sempre disposarà de molts més mitjans i té totes les de guanyar. En canvi, la lluita no-violenta, canvia el terreny de joc, posa en el centre la reivindicació, descol·loca el poder que se sent molt més incòmode i insegur, fa impopular la repressió i guanya adeptes per la causa. El secret és no retrocedir i no colpejar. Resistir. Entre la capacitat de fer mal i la capacitat de resistir, sempre acaba predominant la capacitat de resistir. Gandhi deia que l’autèntica força no és la que es deriva de la capacitat física, sinó d’una voluntat indomable.
I justament, parlar de força, ens porta a un tercera manera d’entendre la no-violència, aquella que comprèn molt més que una estratègia o unes formes de lluita, una concepció que va molt més enllà del rebuig a la violència i el rebuig a la passivitat. Aquesta tercera forma és sobretot una vida interior, unes conviccions profundes que donen com a resultat una forma de viure i de relacionar-se, que es manifesta especialment en els moments de conflicte. Sense aquesta solidesa interior, quan en una situació de conflicte dur ens sentim agredits, es fa molt més difícil la resistència i la força necessària per mantenir el combat no-violent i, aleshores, la ràbia, el dolor, el ressentiment o la impotència, ens poden dur amb facilitat a la temptació de la violència.
Si volem poder disposar de tota la força i la capacitat de resistència necessàries ens caldrà també treballar interiorment per consolidar aquestes conviccions. Ja no es tracta només de dir no a la violència i no a la passivitat, sinó sobretot de dir uns quants sís molt importants i contundents. Ja no es defineix per unes negacions, sinó per unes afirmacions, que conformen tot un nucli ètic que dóna contingut i profunditat a les actituds exteriors.
El compromís amb la recerca incansable de la veritat que fuig de la mentida i de l’engany (especialment de l’autoengany!); l’exigència de la justícia que ens revolta i ens empeny a la defensa de tots els drets (també els dels altres!); el respecte per tot ésser humà (encara que ens calgui combatre les seves conductes); són els pilars fonamentals d’aquesta ètica. Tots ells ens porten a la conclusió que la fi no justifica els mitjans, ben al contrari un mal mitjà contamina i perverteix l’objectiu més noble. Els mitjans han de ser coherents amb les finalitats. No podem aspirar a construir la justícia practicant l’abús. Si la passivitat és incompatible amb la justícia, la violència és incompatible amb el respecte. Combatre la injustícia i respectar l’injust. Vet aquí un bon resum.
És per aquesta concepció ètica i de fons que tendeix a emprar-se la forma “noviolència” en una sola paraula, justament per remarcar aquest significat positiu, d’afirmació. Aquesta és la que preferim i que farem servir en la resta d’articles d’aquesta publicació.
Tenim doncs molt camí per córrer, molt per aprendre, tant interiorment (en els valors, les actituds i les conviccions) com externament (en les actuacions). Un horitzó exigent, però magnífic que ha d’orientar els nostres passos. L’important, però, no és tant en quin punt ens trobem sinó cap a on avancem.
Antoni Soler Ricart