La guerra, cruïlla de perversitats, dolors i indiferències

El que estem veient a Síria no és cap novetat. Ho hem vist abans a Iraq, Afganistan, Sudan, Rwanda, Bòsnia…
La guerra és com la gran plaça dels horrors. A ella s’hi arriba després d’haver transitat carrers de perversitat i de dolor. En ella s’escenifica la gran orgia de perversitat i de dolor. I d’ella en surten noves avingudes de perversitat i de dolor.
Qualsevol guerra té un abans, un durant i un després; unes causes, un desenvolupament i unes conseqüències. En les tres etapes hi trobem immenses dosis de perversitat d’uns i de dolor d’uns altres.

Abans
A la guerra no s’hi arriba per casualitat, sinó per causalitat. Abans hi hagut immenses forces tensant la situació fins al límit del suportable, finals mal tancats d’anteriors conflictes, dolors i ressentiments, immensos negocis en joc, rivalitats pel control del poder, de les matèries primeres… No cal seguir enumerant-les: perversitat i dolor.

Durant
També durant la guerra trobem el gran negoci de les armes pornogràficament lucratiu per a alguns, mentre d’altres experimenten els extrems més grans de la crueltat. Allò que en les altres fases pot quedar més dissimulat, en la guerra és descarat. La guerra consisteix a fer tan mal com puguis a l’altre, de forma conscient, directament volguda, escrupolosament preparada. La culminació de la perversitat i del dolor.

Després
Les conseqüències de les guerres les sabem. Són insuportables. Ara veiem la immensa crisi dels refugiats, però ja hem perdut de vista la immensitat de mort i destrucció que aquests refugiats han deixat enrere. Immenses avingudes de dolor que surten d’aquesta plaça dels horrors.
Però d’aquesta plaça també en surten nous carrers de perversitat, immensos negocis que ja es van preparant per la reconstrucció, immensos botins en forma de noves àrees de poder o de més segur accés a matèries primeres cobejades…
Fàcilment aquests carrers portaran a noves places… El dolor i la perversitat d’avui són el germen de l’horror del demà. Tanmateix no n’aprenem i hi tornem tossudament.

Però encara hi ha una cosa pitjor que aquest aquelarre de perversió d’uns i de sofriment d’uns altres: la terrible indiferència consentidora de molts que, parapetats en les petites comoditats, pors i interessos, miren cap a una altra banda.
Quin espectacle tan lamentable el dels dirigents de la Unió Europea, davant dels milers de refugiats que fugen d’aquella plaça infernal. Encara més lamentable les pressions que sobre ells fan alguns grups populistes i xenòfobs i algunes opinions públiques espantadisses, sovint manipulades per informacions tendencioses. La mateixa Europa que ha estat en l’origen d’alguns dels carrers que han desembocat en la crisi actual, ara gira la cara a l’allau d’éssers humans, volent resoldre amb un nou crim les conseqüències dels seus crims anteriors. La indiferència: el pitjor de tots els mals.

Per sort, a més de botxins, víctimes i espectadors indiferents, també apareix un quart grup d’actors en aquest terrible escenari: milers de persones, organitzacions, mitjans de comunicació… que trenquen la indiferència i s’erigeixen en protagonistes de la dignitat; gent, sovint ben humil, que posa a disposició els seus recursos per mitigar el dolor, per acollir, per acompanyar. Són aquells que mai accepten un “jo no hi puc fer res”. Són poderosos punts de llum en mig d’una gran foscor, fanals que il·luminen, focs que escalfen, sostres que resguarden, enmig de la ciutat de la ignomínia. Ells són els autèntics, els únics, constructors del futur, de futurs. Els altres els destrueixen.

A cadascú li toca escollir a quin grup s’apunta.

Antoni Soler Ricart
9 de març de 2016

Publicat dins de Reflexions en el camí | Envia un comentari

En la presentació del llibre de l’Alfons

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “L’ombra de la pau”, d’Alfons Banda
19 de febrer de 2015
Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna

Bona nit!

No cal que us digui l’estimació i l’admiració que he sentit i sento per l’Alfons. El mateix podríem dir de tots els que estem en aquesta sala.
Però em sembla que avui no estem aquí per retre un homenatge a la figura de l’Alfons, segur que merescut. Ja ho hem fet. No estem aquí per recordar les seves grans dots com a home de pensament i d’acció, o la seva extraordinària capacitat d’anàlisi i de creació. A còpia d’homenatges correríem el risc de fer-ne de l’Alfons una magnífica peça de museu, magnífica, sí, però estàtica, acabada. No. El que volem fer és molt més important.
Avui ens congrega aquí un llibre. Un llibre que ens el fa present. Un llibre que és un record, però que sobre tot és un projecte de futur i un compromís per a tots nosaltres.
Naturalment, m’he llegit el llibre. Tot i que coneixia l’Alfons i el seu pensament, us he de confessar que m’ha impressionat, m’ha tornat a sorprendre. Deixeu-me que comparteixi amb vosaltres algunes de les sensacions que la lectura m’ha anat deixant. Ho resumiré en quatre:

1) Familiaritat. Llegint el llibre he anat trobant idees o pensaments, que ja havia fet tan meus, que ni recordava que els havia tret de l’Alfons. Em semblaven idees pròpies, com si fossin meves de sempre. Llavors me n’he adonat de fins a quin punt les hem anat interioritzant. El seu pensament i la seva obra ens han conformat, ens han penetrat fins a entrar a formar part del nostre ADN, el personal, el de la Fundació (Fundipau) i fins i tot el de bona part del moviment per la pau. L’Alfons continua viu en tots nosaltres, i no només pel record, sinó perquè el contacte amb ell, poc o molt, ens ha anat transformant, ens ha fet més savis i millors persones. Fem coses i pensem coses que no haguéssim fet o pensat si no l’haguéssim conegut. el seu testimoni i els seus ensenyaments continuen vius en tots aquells que desitgen un món en pau.

2) Sorpresa. Al costat d’això, d’aquesta familiaritat, m’ha tornat a meravellar la lucidesa, la profunditat de les seves anàlisis, que sempre et conviden a fer un pas més, que et condueixen un pas més enllà d’allò que podia semblar evident a primera vista, que et porten a descobrir noves dimensions i perspectives de la realitat. En silenci, interiorment, se m’escapaven “Oohs” d’admiració, com quan hom assisteix a un espectacle, o escolta una música, o descobreix un paisatge que cada vegada eleva més l’esperit. Quin gran goig, quina gran satisfacció trobar escrites paraules que il·luminen la ment i alimenten l’esperit. Llegir aquest llibre ha estat un gran plaer intel·lectual i espiritual.

3) Esperança. Els escrits de l’Alfons traspuen esperança, malgrat el reconeixement de les enormes dificultats. Està clar que el present no és cap meravella. Està clar també que transformar-lo en el sentit que ens proposem no és gens fàcil. En aquestes circumstàncies és freqüent trobar-se amb un prototipus que no s’adiu gens amb l’Alfons: el del “militant emprenyat”, amargat, que, amb cara de pomes agres, critica i es queixa. Ni la imatge que tenim de l’Alfons, ni allò que traspua dels seus escrits s’assembla gens amb aquest prototipus. Ben al contrari, tot i ser molt crític, radicalment crític, allò que ens arriba i que recordem d’ell és pau, alegria, bon humor, ironia, esperança i sobre tot la capacitat de fer-ne de les dificultats ocasions, de fer propostes possibles a partir de les necessitats detectades. No es cansava de repetir que la història no és tancada, és parcialment oberta i nosaltres hi podem incidir. Si la situació no és satisfactòria, vol dir que tenim feina per fer, camí per recórrer, alguna cosa per construir. Doncs fem-ho! Ni que sigui a poc a poc, però podem caminar. Doncs caminem.

4) Actualitat. Tret de les referències a fets històrics concrets, moltes de les anàlisis, idees, propostes que apareixen en aquest magnífic recull podrien haver-se escrit avui mateix, sense perdre cap actualitat, sense que ningú sospités que ja tenen uns quants anys.

I això em torna a portar al punt per on he començat:
Aquest acte no és un record, és un compromís. Tot això que podem llegir en aquest llibre continua essent vàlid, continua essent una tasca pendent, per molt que s’ha fet molta feina i hem avançat en alguns terrenys. Tenim davant nostre un repte, molts reptes apassionants.
Vivim temps convulsos i de canvis. Alguns dels mals del sistema semblen tocar fons i ja ressonen aires d’inevitable renovació. Com a país, com a societat, com a sistema econòmic sembla que pot obrir-se allò que alguns anomenen una finestra històrica, una oportunitat de canvis profunds que cal aprofitar.
Ja sabem que vindran els “realistes” aigualint la il·lusió, proposant-nos repetir vells esquemes en els nous horitzons, velles receptes per a una realitat nova, venent-nos com a única possibilitat allò que en el fons només és un desig de mantenir el vell ordre, els vells privilegis.
Davant d’això repetirem les paraules de l’Alfons: El passat i el present determinen en part el futur. Però només en part. Queda marge. La història és oberta. Podem i volem influir-hi.
Des del nostre petit país volem aportar alguna cosa al món, a la història. Volem fer un país nou, però no el volem fer repetint esquemes periclitats. Ens sentim cridats a treballar per:
– Una nova economia al servei de les persones, amb una redistribució més equitativa de la riquesa
– Un nou repartiment del poder, amb una democràcia real on el poder estigui en mans del poble.
– Una societat on la dignitat de tots els éssers humans sigui respectada, promoguda i valorada com al tresor més preuat.
De tot això, anant més específicament al nostre terreny, se’n diu una situació de pau positiva, on la seguretat humana faci cada cop menys necessària la seguretat armada.
Volem un país que aposti per la transformació positiva dels conflictes (no ens fa vergonya veure Ucraïna, o l’Orient mitjà, o l’Àfrica, i com seguim sense mitjans per resoldre res).
Volem un país amb un nou model de relacions interiors i de relacions exteriors, amb una nova diplomàcia, amb una poderosa estructura de mediació i intervenció, sense exèrcit, que impulsi el nou model. Volem un país que sigui capdavanter.
Tenim feina. Però tenim camins. Volem caminar.
Acabo amb unes paraules del mateix Alfons:
“Esperem que el motor avariat es posi miraculosament en marxa?” Si el ciutadà es distreu, el govern es malmet”. (pg. 107-108)
“De motius per tirar el barret al foc no en falten. Els problemes són descomunals, cinc milions d’aturats!, i l’horitzó, incert. la decepció, respecte de tantes coses, té extensió i profunditat oceàniques. Eleccions. L’optimisme té poc marge. No és moment per a inconsistències guarnides amb banderes. Algú tindrà més vots i haurà guanyat. I després? Després caldrà seguir resistint.
Resistir amb coratge i amb talent. I per als que guardin el respecte i el sentit de les paraules gosaria dir que cal resistir amb esperança. El nombrós estol dels necis no ens la pot arrabassar. La humanitat té vocació de fraternitat, de dignitat i de justícia. Seguir-la és l’únic camí que ens lliura dels deliris d’un pocs que esdevenen un malson per a tots.” (pg. 115)

Resistim, doncs, amb esperança. Aquest és el nostre compromís.

Publicat dins de Reflexions en el camí | 1 comentari

Recordant l’Alfons

 

Vull que les meves primeres paraules en aquest blog siguin per a l’Alfons. Ell ha estat per a mi un capdavanter, i no només en el treball per la pau, sinó en molts ordres de la vida. Sempre l’he sentit al davant i al costat. El seu llegat és immens. Sobre tot en profunditat. La seva pèrdua insubstituïble ha coincidit amb la represa de la meva activitat en la Fundació, després d’un temps en què les circumstàncies familiars me’n haguessin allunyat. Aquesta coincidència fa que em senti més estimulat si cal a aportar el meu humil bagatge a aquesta gegantina tasca de anar sembrant, regant i ajudant a créixer la cultura de pau i la noviolència, encara massa febles, en el camí de procurar una vida digna per a tothom.

Dues idees vull recordar, en aquest sentit, que tinc per originals de l’Alfons:

La primera: La violència és un residu del nostre passat animal que, com moltes altres coses, ha d’acabar essent superat per la cultura. Per això em sembla poc útil el debat sobre si la violència forma part de la naturalesa humana o no i per tant si podem aspirar a eradicar-la o no. També formen part de la naturalesa humana les malalties i no ens hi conformem. Si ens haguéssim conformat amb les limitacions que ens venen donades per la naturalesa, encara caminaríem de quatre potes, viuríem en cavernes, no haguéssim controlat el foc, ni hauríem desenvolupat l’art, ni la ciència, ni el pensament. La cultura consisteix justament a eixamplar els límits de la natura.

La segona: No he vist mai cap metge que renunciï a la seva feina perquè no pot acabar amb “la malaltia”. Qualsevol metge sap que, per molt que treballi i s’esforci, sempre hi haurà malalts i malalties. Però això no és motiu de desànim, sinó d’estímul per seguir treballant. Cada malalt guarit, cada teràpia nova trobada, cada malaltia eradicada és viscuda com un gran èxit que justifica el seu treball i la seva vocació. De la mateixa manera, l’argument que de violència sempre n’hi haurà, mai aconseguirà desanimar-nos ni fer-nos desistir del nostre esforç. Cada violència evitada, cada vida salvada, cada conflicte ben resolt, cada acord de limitació d’armament, cada estructura de pau consolidada, cada pas que dignifiqui la vida de les persones, cada petit progrés en la implantació de la cultura de pau, ens fa comprendre el valor d’allò que fem i ens reafirma en el compromís. L’aparició de nous conflictes i noves violències no fa més que confirmar-nos en la necessitat de continuar treballant.

Dues idees de l’Alfons que estan en l’origen de Fundipau i que emmarquen el sentit del nostre treball. Seguirem doncs tossudament.

Publicat dins de Reflexions en el camí | Envia un comentari