Pobra Europa

Pobra Europa

(21 de setembre de 2016)

Cimera de caps d’Estat i de govern de la Unió Europea. El teló de fons: Una Europa en descomposició, en descrèdit, sense projecte, percebuda pels seus ciutadans més com un problema que com una solució, que no ha sabut donar resposta ni a la crisi econòmica, ni a la crisi de refugiats, sense política exterior comuna… I per postres el Brexit!

Ho saben, en són conscients. L’única resposta, diuen que l’únic denominador comú, remoure l’espantall del terrorisme i la seguretat, més exèrcit, més defensa. Lamentable. La por com a recurs. Cap projecte positiu, cap lideratge que aporti una mica d’il·lusió. Misèria, misèria, misèria.

El més decebedor del cas és que, fins i tot en el tema de seguretat, anem més enrere que endavant.

Ens diuen que la seguretat és una de les principals preocupacions dels europeus i ens presenten com una concatenació inevitable inseguretat, terrorisme, immigració i defensa militar. Però tant l’anàlisi com la resposta són simplistes, esbiaixades i vergonyoses. Ni el terrorisme és el principal factor d’inseguretat; ni la causa del terrorismes és la immigració; ni la resposta més adequada i eficaç és augmentar la capacitat militar de defensa.

Europa és una societat espantada i esporuguida i sens dubte el terrorisme contribueix de manera important a incrementar aquestes sensacions. Naturalment el terrorisme és un problema greu i complicat que cal afrontar amb decisió. Però de ben segur que en aquesta percepció generalitzada de fragilitat hi té un paper molt més decisiu la incertesa permanent a què ens ha condemnat la mal anomenada crisi econòmica. Atur, treball precari, pèrdua de drets socials i laborals, desnonaments, pobreses de tot tipus, han colpejat molt a fons les classes mitjanes i baixes europees, portant-les a unes condicions de vida cada cop més precàries i angoixants. Segurament no és el cas dels que s’han reunit a Bratislava ni d’aquells que dicten les seves polítiques. Potser és per això que de protegir-nos d’aquestes inseguretats no en parlen. Més aviat al contrari, tendeixen a desprotegir-nos-en. Llavors ens és lícit sospitar que utilitzen la por al terrorisme i la seva gesticulació d’aparent energia i decisió a combatre’l per reforçar el seu lideratge molt malmès i tapar la crua realitat dels problemes tan greus que es veuen incapaços d’afrontar.

El mateix passa amb la immigració. És manifesta la incapacitat mostrada per gestionar la crisi de refugiats que clama al cel i indigna les consciències. Però, a sobre, atiar la por o la desconfiança en l’estranger (d’això se’n diu xenofòbia) vinculant-la amb el terrorisme, és mala fe d’uns i reacció vergonyosa i defensiva dels altres per por de perdre terreny electoral a mans dels grups populistes i xenòfobs. No serà que el terrorisme és més aviat degut a la mala acollida, al tancament, a les polítiques exteriors invasives, i a les intervencions militars? No són els països que més intervencions militars fan a l’estranger aquells que són objecte preferit dels terroristes? Qui qüestiona aquestes polítiques? Quina autocrítica fan els nostres dirigents de les decisions preses que ens han portat fins aquí i de la seva manifesta ineficàcia?

Per arrodonir-ho, ens volen fer creure que la solució a la inseguretat passa per millorar la capacitat militar de defensa, quan aquest militarisme n’és en bona part la causa. Fixem-nos en el cercle: la concepció militar de la defensa i el negoci de les armes alimenten les guerres i el terrorisme; aquests generen l’allau de refugiats; amb discursos xenòfobs i interessats alguns culpen els refugiats de les inseguretats i fragilitats a què ens ha condemnat una crisi culpable i pèssimament gestionada; i, finalment, els nostres dirigents, incapaços, grisos i sotmesos als interessos econòmics, ens proposen tancar el cercle amb més militarisme!

No cal ser gaire agut per observar que alguns dels països més colpejats pels atacs terroristes es compten entre els que tenen exèrcits més potents. Alguna cosa deu significar. És una tasca urgent repensar els temes de seguretat sobre bases ben diferents a les militars. La seguretat mai serà possible sense un projecte integrador i aquest no vindrà sense uns líders valents i lúcids, capaços de sostreure’s a la pressió de la por i de gestionar i dirigir l’economia, en comptes d’anar-hi a remolc. Construir una nova Europa, sobre la base d’aquells valors de què ha presumit fins fa ben poc, hauria de ser un projecte que generés il·lusió, adhesió i sentit de pertinença. L’actual model d’Europa més aviat és percebuda per molts ciutadans com una amenaça i fa venir ganes de fugir-ne corrents.

Antoni Soler Ricart

President de FundiPau

Aquesta entrada ha esta publicada en 2) Reflexions en el camí. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*