PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “L’ombra de la pau”, d’Alfons Banda
19 de febrer de 2015
Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna
Bona nit!
No cal que us digui l’estimació i l’admiració que he sentit i sento per l’Alfons. El mateix podríem dir de tots els que estem en aquesta sala.
Però em sembla que avui no estem aquí per retre un homenatge a la figura de l’Alfons, segur que merescut. Ja ho hem fet. No estem aquí per recordar les seves grans dots com a home de pensament i d’acció, o la seva extraordinària capacitat d’anàlisi i de creació. A còpia d’homenatges correríem el risc de fer-ne de l’Alfons una magnífica peça de museu, magnífica, sí, però estàtica, acabada. No. El que volem fer és molt més important.
Avui ens congrega aquí un llibre. Un llibre que ens el fa present. Un llibre que és un record, però que sobre tot és un projecte de futur i un compromís per a tots nosaltres.
Naturalment, m’he llegit el llibre. Tot i que coneixia l’Alfons i el seu pensament, us he de confessar que m’ha impressionat, m’ha tornat a sorprendre. Deixeu-me que comparteixi amb vosaltres algunes de les sensacions que la lectura m’ha anat deixant. Ho resumiré en quatre:
1) Familiaritat. Llegint el llibre he anat trobant idees o pensaments, que ja havia fet tan meus, que ni recordava que els havia tret de l’Alfons. Em semblaven idees pròpies, com si fossin meves de sempre. Llavors me n’he adonat de fins a quin punt les hem anat interioritzant. El seu pensament i la seva obra ens han conformat, ens han penetrat fins a entrar a formar part del nostre ADN, el personal, el de la Fundació (Fundipau) i fins i tot el de bona part del moviment per la pau. L’Alfons continua viu en tots nosaltres, i no només pel record, sinó perquè el contacte amb ell, poc o molt, ens ha anat transformant, ens ha fet més savis i millors persones. Fem coses i pensem coses que no haguéssim fet o pensat si no l’haguéssim conegut. el seu testimoni i els seus ensenyaments continuen vius en tots aquells que desitgen un món en pau.
2) Sorpresa. Al costat d’això, d’aquesta familiaritat, m’ha tornat a meravellar la lucidesa, la profunditat de les seves anàlisis, que sempre et conviden a fer un pas més, que et condueixen un pas més enllà d’allò que podia semblar evident a primera vista, que et porten a descobrir noves dimensions i perspectives de la realitat. En silenci, interiorment, se m’escapaven “Oohs” d’admiració, com quan hom assisteix a un espectacle, o escolta una música, o descobreix un paisatge que cada vegada eleva més l’esperit. Quin gran goig, quina gran satisfacció trobar escrites paraules que il·luminen la ment i alimenten l’esperit. Llegir aquest llibre ha estat un gran plaer intel·lectual i espiritual.
3) Esperança. Els escrits de l’Alfons traspuen esperança, malgrat el reconeixement de les enormes dificultats. Està clar que el present no és cap meravella. Està clar també que transformar-lo en el sentit que ens proposem no és gens fàcil. En aquestes circumstàncies és freqüent trobar-se amb un prototipus que no s’adiu gens amb l’Alfons: el del “militant emprenyat”, amargat, que, amb cara de pomes agres, critica i es queixa. Ni la imatge que tenim de l’Alfons, ni allò que traspua dels seus escrits s’assembla gens amb aquest prototipus. Ben al contrari, tot i ser molt crític, radicalment crític, allò que ens arriba i que recordem d’ell és pau, alegria, bon humor, ironia, esperança i sobre tot la capacitat de fer-ne de les dificultats ocasions, de fer propostes possibles a partir de les necessitats detectades. No es cansava de repetir que la història no és tancada, és parcialment oberta i nosaltres hi podem incidir. Si la situació no és satisfactòria, vol dir que tenim feina per fer, camí per recórrer, alguna cosa per construir. Doncs fem-ho! Ni que sigui a poc a poc, però podem caminar. Doncs caminem.
4) Actualitat. Tret de les referències a fets històrics concrets, moltes de les anàlisis, idees, propostes que apareixen en aquest magnífic recull podrien haver-se escrit avui mateix, sense perdre cap actualitat, sense que ningú sospités que ja tenen uns quants anys.
I això em torna a portar al punt per on he començat:
Aquest acte no és un record, és un compromís. Tot això que podem llegir en aquest llibre continua essent vàlid, continua essent una tasca pendent, per molt que s’ha fet molta feina i hem avançat en alguns terrenys. Tenim davant nostre un repte, molts reptes apassionants.
Vivim temps convulsos i de canvis. Alguns dels mals del sistema semblen tocar fons i ja ressonen aires d’inevitable renovació. Com a país, com a societat, com a sistema econòmic sembla que pot obrir-se allò que alguns anomenen una finestra històrica, una oportunitat de canvis profunds que cal aprofitar.
Ja sabem que vindran els “realistes” aigualint la il·lusió, proposant-nos repetir vells esquemes en els nous horitzons, velles receptes per a una realitat nova, venent-nos com a única possibilitat allò que en el fons només és un desig de mantenir el vell ordre, els vells privilegis.
Davant d’això repetirem les paraules de l’Alfons: El passat i el present determinen en part el futur. Però només en part. Queda marge. La història és oberta. Podem i volem influir-hi.
Des del nostre petit país volem aportar alguna cosa al món, a la història. Volem fer un país nou, però no el volem fer repetint esquemes periclitats. Ens sentim cridats a treballar per:
– Una nova economia al servei de les persones, amb una redistribució més equitativa de la riquesa
– Un nou repartiment del poder, amb una democràcia real on el poder estigui en mans del poble.
– Una societat on la dignitat de tots els éssers humans sigui respectada, promoguda i valorada com al tresor més preuat.
De tot això, anant més específicament al nostre terreny, se’n diu una situació de pau positiva, on la seguretat humana faci cada cop menys necessària la seguretat armada.
Volem un país que aposti per la transformació positiva dels conflictes (no ens fa vergonya veure Ucraïna, o l’Orient mitjà, o l’Àfrica, i com seguim sense mitjans per resoldre res).
Volem un país amb un nou model de relacions interiors i de relacions exteriors, amb una nova diplomàcia, amb una poderosa estructura de mediació i intervenció, sense exèrcit, que impulsi el nou model. Volem un país que sigui capdavanter.
Tenim feina. Però tenim camins. Volem caminar.
Acabo amb unes paraules del mateix Alfons:
“Esperem que el motor avariat es posi miraculosament en marxa?” Si el ciutadà es distreu, el govern es malmet”. (pg. 107-108)
“De motius per tirar el barret al foc no en falten. Els problemes són descomunals, cinc milions d’aturats!, i l’horitzó, incert. la decepció, respecte de tantes coses, té extensió i profunditat oceàniques. Eleccions. L’optimisme té poc marge. No és moment per a inconsistències guarnides amb banderes. Algú tindrà més vots i haurà guanyat. I després? Després caldrà seguir resistint.
Resistir amb coratge i amb talent. I per als que guardin el respecte i el sentit de les paraules gosaria dir que cal resistir amb esperança. El nombrós estol dels necis no ens la pot arrabassar. La humanitat té vocació de fraternitat, de dignitat i de justícia. Seguir-la és l’únic camí que ens lliura dels deliris d’un pocs que esdevenen un malson per a tots.” (pg. 115)
Resistim, doncs, amb esperança. Aquest és el nostre compromís.